La meva avía susurraba el desert
amb llàgrimes de vent i paraules de sorra
quan des de la finestra apuntaba als estels amb la mirada
i ens parlava del camp de refugiats on va parir els seus fills.
De vegades es possava la Melfa, una tela infinita enrotllada al seu cos, i asseguda a la taula de sopar, caminaba molt lent amb els seus dits, como si fora una nómada del temps atrapada en l'oasi d'una ciutat estèril.
Tenia la mania de dibuixar les coses. Ara un camell, una cabra, una pedra, una duna, perqué deia que el polisario li furtaba de nit tots els records, i deixà per escrit, que l'enterrarem amb tots els fulls pintats com si fora sa terra.
Una terra perduda, desterrada a l'oblit de les nacions, un desert ja poc cert, una tribu venuda als tribunals, una avía, una mare, una germana, una tía, una amiga, una tuareg, totes dansant en una sola mà, traspasant les fronteres del genocidi, construint entre totes el pont de la memòria per seguir pronunciar a una veu el nostre nom:
SAHARAUIS
